L'illa de Sardenya, que forma part del antic massis provençal, n'es una de les parts mes altes que han quedat emergides. Està constituïda per materials arqueozoics, molt antics, i gaudeix d'una important estabilitat estructural: fa milers d'anys que els seus volcans estan extingits. No es pot dir el mateix de la seva estructura hidrogeologica, un problema que caracteritza a ciutats con Cagliari; son incomptables les cavitats de grans dimensions que hi ha en el subsòl. (La fotografia correspon a la provincia de Tiempo Pausanias al Nord de l'illa)
Les coves de l'illa es consideren entre les més antigues d'Itàlia i d'Europa. Poden trobar-se tant a l'interior com al llarg de les costes (n'hi ha que només són accessibles per mar, d'altres poden ser visitades únicament per espeleòlegs i científics especialitzats, molt ben equipats). L'erosió eé un altre fenòmen que afecta a Sardenya, tant per la composició de les roques com per la força dels vents dominants.
En particular, el Paleozoic, granits i esquistos, hi són present samb roques de tots els seus periodes. El calcari metal.lifer del Inglesiente (Càmbria), es mineralitza en periodes successius; cons volcànics terciaris, fruit d'un vulcanisme basic (basalts) que es perllongà fins el Quaternari, junt amb materials sedimentaris mesozoics metamorfitzats per la orogènia alpina, acaben de conformar la seva composició geològica.
El perímetre de costes que l'encerclen, mesura 1.849 Km, molts dels quals, son força rectilinis i sovint acabats en promontoris i penya-segats, amb ancorades amples i profundes vorejades per illots.
Sardenya és un món apart, no té res a veure amb els Apenins ni amb les Balears. Es tracta d'un fragment del sòcol hercinià, esquerdat per múltiples falles, sostenint aquí i allà segments de cobertura secundària i eocena, desapareixent a l'oest sota potents acumulacions volcàniques inaugurades a l'Oligoce.
El relleu dominant són els altiplans que acaben de forma abrupta caient al mar i formant costes que semblen tallades a cop de destral en el seu conjunt, però ben cisellades en el detall.
La part principal del sòcol antic es troba en el Centre i a l'Oest. El pla de distorsió és d'una gran simplicitat, les línies de fractura essencial dibuixen arcs de cercle concèntrics el centre dels quals es trobaria en algun lloc del mar a l'est d'Orosei
Els elements septentrionals externs estan orientats Nord-Est Sud-Oest, com els blocs de la Còrsega meridional que constitueix una prolongació natural d'aquesta unitat morfològica. El relleu del sòcol és molt irregular i comporta serralades en cresta alternant amb depressions, obra de l'erosió diferencial, en els granits heterogenis (Gallura).
Les coves de l'illa es consideren entre les més antigues d'Itàlia i d'Europa. Poden trobar-se tant a l'interior com al llarg de les costes (n'hi ha que només són accessibles per mar, d'altres poden ser visitades únicament per espeleòlegs i científics especialitzats, molt ben equipats). L'erosió eé un altre fenòmen que afecta a Sardenya, tant per la composició de les roques com per la força dels vents dominants.
En particular, el Paleozoic, granits i esquistos, hi són present samb roques de tots els seus periodes. El calcari metal.lifer del Inglesiente (Càmbria), es mineralitza en periodes successius; cons volcànics terciaris, fruit d'un vulcanisme basic (basalts) que es perllongà fins el Quaternari, junt amb materials sedimentaris mesozoics metamorfitzats per la orogènia alpina, acaben de conformar la seva composició geològica.
El perímetre de costes que l'encerclen, mesura 1.849 Km, molts dels quals, son força rectilinis i sovint acabats en promontoris i penya-segats, amb ancorades amples i profundes vorejades per illots.
Sardenya és un món apart, no té res a veure amb els Apenins ni amb les Balears. Es tracta d'un fragment del sòcol hercinià, esquerdat per múltiples falles, sostenint aquí i allà segments de cobertura secundària i eocena, desapareixent a l'oest sota potents acumulacions volcàniques inaugurades a l'Oligoce.
El relleu dominant són els altiplans que acaben de forma abrupta caient al mar i formant costes que semblen tallades a cop de destral en el seu conjunt, però ben cisellades en el detall.
La part principal del sòcol antic es troba en el Centre i a l'Oest. El pla de distorsió és d'una gran simplicitat, les línies de fractura essencial dibuixen arcs de cercle concèntrics el centre dels quals es trobaria en algun lloc del mar a l'est d'Orosei
Els elements septentrionals externs estan orientats Nord-Est Sud-Oest, com els blocs de la Còrsega meridional que constitueix una prolongació natural d'aquesta unitat morfològica. El relleu del sòcol és molt irregular i comporta serralades en cresta alternant amb depressions, obra de l'erosió diferencial, en els granits heterogenis (Gallura).
Al Nord-Est, un esbós de relleu apalatxià apareix on es difícil discriminar si correspon a l'erosió diferencial, que ha posat de relleu granits i porfirites, o be a esquerdes més recents; no obstant aquestes últimes son incontestablement responsables de la posició baixa de la meseta de Tempio Pausanias i de la geomorfologia de Sardenya.
La notable varietat litològica i els molts processos morfològics successius, integrats en el complex quadre estructural de l'illa dominat per la subdivisió en horts del sòcol caledonià-hercinià i de la presència de la gran fossa tectònica campidanesa, han fragmentat el territori en nombroses regions morfològiques amb caracteristiques diferents.
L'extraordinària complexitat del relleu del pais, no permet fer-ne una descipció detallada, però s'observa que l'illa es divideix en una secció oriental i una altra d'occidental. La primera és un massís cristal.lí típic, aixecat i fracturat després d'un llarg periode d'erosió superficial. Els granits són l'element principal en el centre i en el nord, essent l'altiplá de Gennargentu el més alt. Al sud aquests estan recoberts per esquistos paleozoics.
És sorprenent la uniformitat de la fracturada línia de costa, que no ofereix en la major part del seu recorregut emplaçaments per ports d'alguna importància, el que fa que Sardenya li doni l'esquena a la penínsul·la italiana.
A les terres altes, cap al nord, lloc de naixement del riu Tirso, es produeix, no obstant, un canvi que li dóna a l'extremitat nordest, Gallera, unes característiques pròpies. Aquesta regió estaà separada de la resta de la terra alta oriental per una depressió, una falla, que comença en el golf de Terranova i segueix cap al sud fins a Coghinas. Això fa que aquest riu prengui una desviació sobtada cap al nord penetrant per l'extrem oriental del golf d'Asinara.
El golf de Terranova assenyala l'inici d'un tram de costes d'estuaris peculiar de la Sardenya nord oriental , formant les illes del estret de Bonifaci que l'uneixen a la seva germana l'illa de Corcega.
Sintetitzant, el territori sard ha estat subdividit (Pracchi e Terrosu Ojales, 1971) i es reparteix de la següent manera: 18,5% munta, 67,9% carenes i 13,6% plana.
Fonts: L'ITALIE, Jacques Bethemont - Jean Pelletier; Bordas (1979)
Fotografia de Tiempo Pausanias
Més informacio al web de "Sardegna digital library"
